He escollit aquestos versos de Jacint Verdaguer, perquè penso que som molt petits en aquest mon, i som per el mar, per la terra, per el cel, una cosa tan petita y tan insignificant, que si ens caigués a sobre ni s'adonarien. He triat aquesta fotografia, perquè la terra esta encesa com la llàntia amb claror que diu al vers, i a nosaltres dormint al damunt, com intentant aixafar el mar, la terra... però involuntàriament, com si fos un somni, perquè es impossible, i com ens agradaria sentir-nos de vegades, mes grans davant d'aquest mon.
I he decidit posar aquestes imatges perquè una tarda vaig estar davant del mar i vaig sentir la mateixa sensació que ell ja que mirant el mar pots arribar a notar com tant grandesa t'aixafa com un pes.
Al cim d'un promontori que domina
Ab la claror d'aqueixa llàntia encesa
Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.
Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.
Quan llegeixo aquest poema, m’imagino el paisatge que descriu i entenc el sentiment que expressa l’autor quan vol fer arribar la sensació de sentir-se molt petit en un món tan gran.
Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
He agafat l'última estrofa perquè l'he trobat com si fos una conclusió del que ens diu a l'oda l'Aribau. Ho he explica d'una manera que es nota que n'esta orgullós del significat que té el poema.
Al cim d'un promontori que domina
Ab la claror d'aqueixa llàntia encesa
Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap al ponent declina,
me’n pujo a meditar.
Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.
Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.
He escollit les tres primeres estrofes del poema perquè Verdaguer descobreix un mon amagat que es troba a dins del mar, on hi han els records i els somnis morts del poeta.
Canigó...
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallones los cisnes i les àliques.
Formen son càlzer escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós veire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los nuvols aigua.
Jacint Verdaguer
He triat aquets versos de Jacint Verdaguer perque m'avien agradat molt. Les comparacions de coses de la naturalesa més grans amb coses més petites com els animals amb els insectes o arbres amb parts de la flor de magnòlia. Aixi mostran que nosaltres tambe som part de alguna cosa. Com si tan sols complementem una cosa gran i significativa.
