I la frèvola Laura, barcelonina òrfena d'un no ningú mal pianista, mal pintor, bon fabricant de castells a l'aire, no té sinó ulls per a mirar el seu Tomàs a través del vel malva que l'aire li ondula. Encara no se sap avenir que pugui anomenar-lo marit, paraula fins un mes abans misteriosa com la màgia dels contes de fades que il.lustraren la seva infantesa, explicats pel pare, aquell il.lús sensible i desmemoriat.
He escollit aquest fragment perque crec que reflecteixen una mica els sentimnts de la Laura cap a en Tomàs referint-se a que nomès té ulls per a ell. Però a la vegada encara troba extrany el fet d'anomenar-lo marit. Aquest fet el compara amb els contes fàntastics i desconeguts de fades que li explicava el seu pare.
I he seleccionat aquesta fotogràfia, perque sembla que dongui a entendre el final d'una vida i el començament d'un altre. I això es pot compara amb el canvi de localitat que fa la Laura, deixant algunes coses enrere però començant-ne de noves.
No hay comentarios:
Publicar un comentario