No·m fall recort del temps tan delitós
qu·és ja passat; pens que tal no venrrà.
Si·l conseguesch, mercé no·m fallirà,
Preareu mi qui·n temps antich preàveu,
e confessant que us dolíeu de mi.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Plus que dabans me trobe desijós,
e lo desig en mi jamés morrà,
car per sa part mon cors lo sostendrà,
l'enteniment no·m serà despitós.
Vós desijau a mi, qui desijàveu
per tal voler del qual yo·m contentí.
Ara que us am plus que jamés amí,
torneu-vos lla hon de primer estàveu
E si rahó fon que benvolgut fos,
mils ho meresch, mon hull no·m desmentrà,
car per gran dol moltes veus ne plorà,
e no plorant, mostrava'm dolorós.
E vós, de goig, lo tedèum cantàveu.
Lagremejant, maldicions cantí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Comptar no deg les passades dolors,
car poqua fe per vós tost hi serà:
qui·s menys d'amor altr·amor no sentrà,
car no ha sguart lo rient al plorós.
Si ben amant lo terç d'un jorn passàveu,
hauríeu grat del que per vós passí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Reclam a tots los meus predecessors,
cells qui Amor llur cor enamorà,
e los presents e lo qui naxerà,
que per mos dits entenguen mes clamors;
e si en vós conexença justàveu,
mal grat haureu del que fes un matí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla hon de primer estàveu,
Tornada
Sens lo desig de cosa deshonesta,
d’on ve dolor a tot enamorat,
visc dolorit desitjant ser amat,
e par-ho bé que no us vull deshonesta.
Ço que jo am de vós és vostre seny
e los estats de vostra vida casta:
molt no deman, car mon desig no basta
sinó en ço que honestat ateny.
Ausiàs March
ALT E AMOR, D’ON GRAN DESIG S’ENGENDRA,...
Alt e amor, d’on gran desig s’engendra,
e esper, vinent per tots aquests graons,
me són delits, mas dóna’m passions
la por del mal, qui em fa magrir carn tendra,
e port al cor sens fum contínuu foc
e la calor no em surt a part de fora.
Socorreu me dins los térmens d’una hora
car mos senyals demostren viure poc.
Metge escient no té lo cas per joc
com la calor no surt a part extrema.
L’ignorant veu que lo malalt no crema
e jutja’l sa, puix que mostra bon toc.
Lo pacient no porà dir son mal,
tot afeblit, ab llengua mal diserta:
gests e color assats fan descuberta
part de l’afany, que tant com lo dir val.
Plena de seny, dir-vos que us am no cal,
puix crec de cert que us ne teniu per certa,
si bé mostrau que us està molt cuberta
cella per què amor és desegual.
Ausiàs March
(Ainhoa Martínez)
Sí com un rei, senyor de tres ciutats,
Huguet de Mataplana
Yana Sidarchuk
FANTASIANT, AMOR A MI DESCOBRE...
Fantasiant, amor a mi descobre
los grans secrets que als pus subtils amaga
e mon jorn clar als hòmens és nit fosca
e visc de ço que persones no tasten.
Tant en amor l’esperit meu contempla
que par del tot fora del cos s’aparte,
car mos desigs no són trobats en home
sinó en tal que la carn punt no el torbe.
Ma carn no sent aquell desig sensible
e l’esperit obres d’amor cobeja:
d’aquell cec foc qui els amadors s’escalfen,
paor no em trob que jo me’n pogués ardre.
Un altre esguard lo meu voler pratica,
quan en amar vós, dona, se contenta,
que no han cells qui amadors se mostren
passionats e contra amor no dignes.
Lo jorn ha por de perdre sa claror:
quan ve la nit que expandeix ses tenebres,
pocs animals no cloen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l’any duràs,
perquè llurs mals haguessen cobriment;
mas jo, qui visc menys de par, en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.
E d’altra part faç pus que si matàs
mil hòmens justs, menys d’alguna mercé,
car tots mos ginys jo solt per trair me.
E no cuideu que el jorn me n’excusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.
Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d’amor se meta.
Sens aturar pas, tenint via dreta,
vaig a la fi, si mercé no em defensa.
PUIX QUE SENS TU ALGÚ A TU NO ABASTA,...
Oh, quan serà que regaré les galtes
d’aigua de plor ab les llàgremes dolces!
Contricció és la font d’on emanen:
aquesta és clau que el cel tancat nos obre.
D’atricció parteixen les amargues,
perquè en temor més que en amor se funden;
mas, tals quals són, d’aquestes me abunda,
puix són camí e via per les altres.
FANTASIANT, AMOR A MI DESCOBRE...
Fantasiant, amor a mi descobre
los grans secrets que als pus subtils amaga
e mon jorn clar als hòmens és nit fosca
e visc de ço que persones no tasten.
Tant en amor l’esperit meu contempla
que par del tot fora del cos s’aparte,
car mos desigs no són trobats en home
sinó en tal que la carn punt no el torbe.
Ma carn no sent aquell desig sensible
e l’esperit obres d’amor cobeja:
d’aquell cec foc qui els amadors s’escalfen,
paor no em trob que jo me’n pogués ardre.
Un altre esguard lo meu voler pratica,
quan en amar vós, dona, se contenta,
que no han cells qui amadors se mostren
passionats e contra amor no dignes.
Si fos amor substança raonable
e que es trobàs de senyoria ceptre,
béns guardonant e punint los demèrits,
entre els mellors sols me trobara fènix,
car jo tot sols desempare la mescla
de lleigs desigs qui ab los bons s’embolquen.
Castic no em cal, puix de assaig no em tempten:
la causa llur en mi és feta nul·la.
Sí com los sants sentints la llum divina
la llum del món conegueren per ficta,
e menyspreants la glòria mundana
puix major part de glòria sentien,
tot enaixí tinc en menyspreu e fàstic
aquells desigs qui, complits, amor minva,
prenint aquells que de l’esperit mouen,
qui no és llassat, ans tot jorn muntiplica.
Sí com sant Pau Déu li sostragué l’arma
del cos perquè ves divinals misteris,
car és lo cos de l’esperit lo carçre
e tant com viu ab ell és en tenebres,
així amor l’esperit meu arrapa
e no hi acull la maculada pensa
e per ço sent lo delit que no es cansa,
sí que ma carn la vera amor no em torba.
Pren-me enaixí com a aquell filosofe
qui, per muntar al bé qui no es pot perdre,
los perdedors llançà en mar profunda,
creent aquells l’enteniment torbassen:
jo, per muntar al delit perdurable
tant quant ha el món, gros plaer de mi llance,
creent de cert que el gran delit me torba
aquell plaer que en fastig, volant, passa.
Als naturals no par que fer-se pusquen
molts dels secrets que la deitat s’estoja,
que revelats són estats a molts martres
no tan subtils com los ignorants i aptes.
Així primors amor a mi revela
tals que els sabents no basten a compendre,
e quan ho dic, de mos dits me desmenten,
dant a parer que folles coses parle.
Llir entre cards, lo meu voler se tempra
en ço que null amador sap lo tempre.
Ço fai amor, a qui plau que jo senta
sos grans tresors: sols a mi els manifesta.
Ausiàs March.
Tu, espirit, si res no te’n defén,
romp lo costum que dels morts és comú:
torna en lo món e mostra què és de tu!
Lo teu esguard no em donarà espavent.
on he trobat moltes falses monjoies.
Quasi guiat per les falses ensenyes,
só avengut a perillosa riba,
sí co el malvat que en paradís vol cabre
e vers infern ab cuitat pas camina
i així com cell qui de Migjorn les terres
va encercant per vent de tremuntana.
Gran és mon dan, segons ma complacença:
segons lo ver, és poc lo meu damnatge.
Jo perd delit havent ab dolor lliga
e, tal com fon, plac molt a ma natura:
en mi no pusc troba àls sinó perdre
e de mon bé, si bé ho vull, no m’alegre.
Lo perdre sent, perquè, perdut dolç hàbit,
del bé vinent no em trob certa fiança.
Així com l’hom, per molta fe que haja,
lleixa ab dolor esta vida mesquina,
perquè no sent los delits de l’Altisme
e sent aquests que en esta vida lleixa,
ne pren a mi, que el delit d’amor lleixe
ab tal dolor que no sé on pot cabre:
ab molta por esper lo raonable
perquè no sé com lo sentré païble.
Sí com aquell que entrar vol en batalla
e troba’s cor ans que l’experimente,
e quan se veu esser prop de l’encontre
per gran paor fuig mostrant les espatles,
ne pren a mi, que en contra amor m’esforce
fins a venir a fer-ne l’estret compte,
e quan só prop de aquell apartar-me,
com a vençut jo abandon mes armes.
Dubtar no em cal si em són fetes metzines:
ab alguna art són preses mes potences.
Per son voler tot home del món ama
i amar no em plau e d’amor són mes obres.
Per los cabells a mi sembla que em porten
a fer los fets que amor me comana:
si en vull fugir, portar no em poden cames.
En tal contrast la mia vida penja!
Aquell dolç tast que ab si l’acordant tasta
no és en mi, mas dolor del discorde.
Qui no és amat i amor d’altre cobeja
no sent gran mal, puix un terme desitja.
Jo son aquell qui en res del món no em ferme:
jo am a qui no mereix que jo l’ame
e d’altra part veig obres en contrari.
De vida i mort he certana paraula!
A tot mesquí un gran bé no li minva,
ço és, haver de mort un molt poc dubte.
D’aquest gran bé jo no sé on té casa:
no trob raó per què viure desitge.
En contra amor aitant jo no m’esforce
que dón oblit en algun bé seu ficte
ne ell m’és bastant, sí com dabans, complaure.
Jo só en l’estat lo qual deu tot hom tembre!
Font són mos ulls d’aigua dolça i amarga,
perquè en dolor i ab delit aquells ploren,
car una és la dolor delitable;
l’altra ab aquell poc ne molt no es companya.
Com ne per què, saber açò com passa,
no sia jo lo deïdor o mestre:
tan solament a ben sentir-ho baste.
Vinga el juí als qui d’amor més saben!
Cascuna part de si em dóna creença,
tant que no sé raó que la desfaça.
Amor de si gran raó m’ha donada,
e si desam no em sia dada colpa.
Ja los meus fets raó d’home no els porta:
als fats és dat tot quant a mi seguesca.
A res a fer a mi és tolt l’arbitre.
No em trob res franc sinó la sola pensa.
Oh folla amor, les dolors costumades
vénen, per temps, que no donen congoixa.
Si així no fos, ja no serien hòmens.
E per què, doncs, aquest ús en mi es trenca?
Ausiàs March
Ariadna Colom
PREN-ME ENAIXÍ COM AL PATRÓ QUE EN PLATJA...
Pren-me enaixí com al patró que en platja
té sa gran nau e pensa haver castell:
veent lo cel esser molt clar e bell,
creu fermament d’una àncora assats haja.
E sent venir sobtós un temporal
de tempestat e temps incomportable;
lleva son jui: que si molt és durable,
cercar los ports més que aturar li val.
Moltes veus és que el vent és fortunal,tant que no pot surtir sens lo contrari,
e cella clau qui us tanca dins l’armari
no pot obrir aquell mateix portal.
Així m’ha pres, trobant-me anamorat
per sobresalt qui em ve de vós, ma aimia:
del no amar, desalt ne té la via,
mas un sol pas meu no hi serà trobat.
Menys que lo peix és en lo bosc trobat
e los lleons dins l’aigua han llur sojorn,
la mia amor per null temps pendrà torn,
sol coneixent que de mi us doneu grat.
E fiu de vós que em sabreu bé conéixer
e, conegut, no em serà mal graïda
tota dolor havent per vós sentida:
lladoncs veureu les flames d’amor créixer.
Si mon voler he dat mal a paréixer,
creeu de cert que vera amor no em lluny:
pus que lo sol és cald al mes de juny
ard mon cor flac, sens algun grat meréixer.
Altre sens mi d’açò mereix la colpa:
vullau-li mal com tan humil servent
vos té secret per son defalliment.
Cest és amor, que mi, amant, encolpa.
Ma volentat ab la raó s’envolpa
e fan acord la qualitat seguint,
tals actes fent que al cos és defallint
en poc de temps una gran part de polpa:
lo poc dormir magresa al cos m’acosta;
dobla’m l’enginy per contemplar amor:
lo cos molt gras, trobant-se dormidor,
no pot dar pas en aquesta aspra costa.
Plena de seny, donau-me una crosta
del vostre pa, qui em lleve l’amargor:
de tot menjar m’ha pres gran dessabor
sinó d’aquell qui molta amor me costa.
Sònia Chernichero Mateu 1er BAT F
